Jaume Artigues – Comissió d’Habitatge de la FAVB
Des de que el 1985 el decret Boyer va eliminar els contractes indefinits per passar a “viure a terminis”, pocs balanços s’han fet del que ha succeït durant més de 40 anys de liberalisme econòmic. Tal i com afirmava l’informe «Viure de lloguer: inseguretat garantida per llei» de 2024 de l’Institut de Recerca Urbana (IDRA), els contractes de lloguer indefinits o de llarga durada són el model predominant a gran part de l’Europa continental i s’estan consolidant per tal de garantir la seguretat residencial i evitar la vulnerabilitat dels llogaters.
A Alemanya, Àustria, Dinamarca, França, Suècia o els Països Baixos, els contractes són indefinits per defecte i només es poden rescindir per causes justificades com que el propietari o un membre de la seva família necessiti l’habitatge. Gran Bretanya recentment ens ha donat una lliçó. Fins només fa un any els contractes eren de 6 mesos. El 2025 han aprovat el “Renters Reform Bill” que prohibeix els desnonaments sense causa, per tornar als contractes indefinits, després d’un llarg acte de constricció del mateix Partit Conservador sobre els costos a la hisenda pública dels desnonaments i la crisi social oberta, llei que finalment ha estat aprovada per l’actual govern Laborista.
I Espanya què fa?. Tot el contrari. Som dels pocs països d’Europa on el contracte té data de caducitat obligatòria. Ara de 5 anys i 7 si el propietari és empresa. Quan acaba, encara que hagis pagat tot perfecte, te’n pots anar al carrer. Només un 7,65% dels contractes renda antiga i de lloguer social ofereixen una protecció real. Per això l’informe de l’IDRA diu que tenim un 18% més d’inseguretat que la mitjana europea. Només el sud d’Europa, els més afectats pel turisme, Espanya, Portugal, Itàlia i Grècia mantenen modalitats de contractes temporals.
A poques comunitats d’Espanya s’aplica la Llei del Dret a l’Habitatge i la Regulació dels lloguers: Només a Catalunya, País Basc, Astúries, Navarra i Galicia. Amés, ara noves pràctiques en la gestió immobiliària, han agreujat els últims anys aquesta situació. Són els contractes de temporada (d’un màxim d’onze mesos) i els lloguers per habitacions o “Colivings”. Segons dades dels portals immobiliaris, a Barcelona, els lloguers de temporada ja representaven un 40% de l’oferta de lloguer a l’últim trimestre del 2024, davant del només 13% el 2019, sense que encara cap administració hagi intervingut amb rotunditat, amb inspeccions i sancions. A que esperen?
A Barcelona la xifra de desnonaments ja són uns 1.373 casos projectats o registrats el 2025. La causa principal és el impagament del lloguer, ara bé, existeix una relació directa amb l’extinció del termini del contracte, quan s’esgoten les pròrrogues, la propietat o rescindeix el contracte sense continuïtat o exigeix un increment del lloguer i el llogater no hi pot fer front i ha d’abandonar l’habitatge, per pròpia voluntat de forma invisible o per la via judicial.
A Catalunya es produeixen 20 desnonaments diaris, és a dir 7.300 anuals. A Espanya, el 2025 es van practicar 25.540 desnonaments, segons dades del Consell General del Poder Judicial. Aquest mateix poder que ha fet cas omís de les resolucions de l’ONU d’il·legalitat dels desnonaments de persones vulnerables com el de la Maricarmen a Madrid. Cada desnonament representa una despesa fixa de diners públics, quan és una iniciativa privada i té un beneficiari en el negoci privat.
L’Ajuntament de Barcelona destina un pressupost de 43 milions d’euros anuals per a la xarxa d’allotjaments d’urgència i emergència habitacional, amb un increment del 26% respecte al 2023, amb un canvi de política: l’abandonament de les promocions d’emergència com els “Aprop”, amb l’argument de no promocionar “ghetos” socials. Per altra banda la Captació d’habitatge privat ha impulsat una inversió plurianual de 24 milions d’euros fins el 2027, amb subvencions de 6 milions anuals per incorporar pisos del mercat privat a la Mesa de Emergències i el programa Primer la Llar. També el Pla d’ajudes socials s’ha hagut de dotar d’inversions addicionals d’uns 60 milions d’euros anuals orientades a mitigar l’increment de persones i llars en situació de vulnerabilitat extrema.
La Mesa d’emergència, amb 754 famílies en llista d’espera per rebre un habitatge d’urgència, el màxim històric des d’octubre de 2015, ens descriu una situació crítica en la que persones o famílies es queden sense habitatge. A més la Fundació Arrels ha detectat a Barcelona a 1.982 persones que pernocten al ras, majoritàriament al districte de Sants-Montjuïc, una xifra “record” de persones sense llar a Barcelona, un 43% més respecte fa dos anys.
UNA SITUACIÓ INSOSTENIBLE, per això denunciem la indefensió en que es troben els llogaters, la despesa pública que representen els costos dels desnonaments provocats per interessos privats i reclamem tornar als contractes indefinits per evitar més desnonaments tant judicials com invisibles, reduir la despesa pública, alleugerir el número de sol·licitants del Registre d’HPO i de la Mesa d’Emergència. Tanmateix reclamem que les administracions es dotin d’instruments i recursos per fer front a l’aplicació de la Llei del Dret a l’Habitatge, per realitzar inspeccions i aplicar les sancions que estan previstes per la llei.